Els anys 80

LA REBEL·LIÓ MITJANÇANT LA MÚSICA I EL MOVIMENT PUNK (Andrea Bagan):

Després de la guerra que va enfrontar àrabs i israelians, el preu del petroli va pujar tant que va provocar una crisi. Els joves, que fins ara s’havien identificat amb els cantants de rock, que es manifestaven mitjançant la música, ara ja no ho podien fer, perquè aquests autors eren rics. Això afavoreix que a Anglaterra sorgeixi el Punk, que en anglès significa “gamberro”. El jovent de classe obrera d’aleshores sí que s’hi sentia identificat, i aquesta va ser la clau del seu èxit.

Els cantants Punk tenen com a objectiu destruir l’ordre que ha estat establert, ja que la seva visió del món consisteix en un munt d’injustícies socials, i a causa d’això van popularitzar la expressió “no future”, és a dir, “sense futur”. La música Punk consisteix en música rock molt reduïda: les melodies són més simples, utilitzen menys acords, les seves lletres són provocatives i les interpretacions agressives.

A més a més, l’estètica de molt cantants Punk ajudava a donar-los una imatge de pobresa (això també ajudava a que els joves s’hi identifiquessin). Acostumaven a portar els cabells pentinats en una cresta, o bé tan sols els laterals afaitats. També portaven caçadores negres, botes de treballador, guitarres barates, etc. Molts es van fer piercings.

L’estètica Punk:

Uns dels primers representants del Punk van ser els londinencs Sex Pistols. Al Regne Unit se’ls va veure com un perill social, i van censurar una cançó seva: God Save the Queen.

Els Sex Pistols:

El moviment Punk va tardar molt poc a estendre’s per tota la Gran Bretanya (amb els grups Sex Pistols, The Clash i també The Dammed), però també va arribar a Estats Units (The Ramones) i a Alemanya (Nina Hagen).

Cap al 1980, aquest Punk va donar lloc a tendències diferents que es van anomenar New Wave (Nova onada). En aquesta categoria s’hi poden trobar des de grups continuadors del Punk fins a creacions que ja s’acostaven més al pop. Amb el sorgiment d’aquesta nova tendència, la idea de destrucció dels Punk es converteix en un interès important per l’ecologia, els drets humans i el pacifisme. En aquesta categoria hi destaquen grups com: The Cure, Simple Minds, The Police, U2, The Smiths o Talking Heads.

El grup Simple Minds:

Alive and kicking, Simple Minds, 1985:

Every breath you take, Police, 1984:

With or Without you, U2, 1987:

EL POP I EL ROCK MÉS CLÀSSIC (Andrea Bagan):

A part d’aquests autors que han creat formes alternatives de rock, n’hi ha alguns que han mantingut en la línia musical basada en el pop i el rock més clàssic. Alguns exemples són: Bruce Springsteen, Rod Stewart, Phil Collins i el grup Dire Straits.

Born in the USA, Bruce Springsteen, 1984:

You'll be in my heart, Phil Collins, 1999:

Walk of life, Dire Straits, 1985:

Aquesta dècada dels vuitanta va proporcionar èxit a diverses autores, cosa que fins aleshores no havia succeït, sempre havien tingut més èxit els autors masculins. Alguns exemples són Tina Turner, Whitney Houston i Madonna.

Als vuitanta comencen a aparèixer maneres diferents d’interpretar les cançons a l’escenari: Madonna i Michael Jackson hi incorporen estils de ball forts i dinàmics.

Molts artistes van començar a difondre la seva música mitjançant els videoclips, que van passar a ser una nova manera de comunicar-se artísticament.

També va començar l’era del techno-pop: es van millorar instruments, com el teclat, els sintetitzadors i els sàmplers. Aquí destaca Mike Oldfield.

Mike Oldfield:

EL ROCK ALS PAÏSOS CATALANS (Ramon Vendrell):

El rock ha estat influït per una gran quantitat de fonts, principalment pel blues, el rythm and blues i el country, però també pel góspel, pel pop tradicional i pel jazz i el folk. Van formar el rock totes aquestes influències combinades en una simple estructura musical que era ràpida, enganxosa i ballable.

El terme Rock Català és va començar a utilitzar, sobretot, a partir de finals dels 80 i principis dels 90 per a referir-se als grups i intèrprets de música rock i d'altres estils en català.

De fet, l’etiqueta de "rock català" porta a confusions, perquè els grups que s’hi han inclòs practiquen estils musicals molt diversos. L'únic nexe d’unió entre ells és l’aposta per la llengua catalana com a vehicle d’expressió.

Alguns dels grups més representatius d’aquest moviment són: Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Sangtraït, Lax'n'Busto i Gossos, entre d'altres.

ELS PETS

Són un grup de Rock català, originari del poble de Constantí (Tarragona).

Els seus components són: Lluís Gavaldà liderant el grup a la veu i a la guitarra, Joan Reig a la bateria i Falin Cáceres al baix.

Els pets:

SAU

Sau ha esdevingut, al llarg de la seva trajectòria musical, un dels millors grups de pop rock en català de tots els temps. Amb deu discos a les espatlles, Sau es va consolidar com a fenomen de masses oferint centenars de concerts arreu dels Països Catalans i Europa, molts dels quals, multitudinaris i venent milers de discos.

El grup es va començar a formar l'any 1986, quan en Carles i en Pep Sala es van conèixer durant la gravació d'un programa pilot de TV3. El grup va durar fins el 1999, per la mort de Carles Sabater.

SAU:

Els anys 70

LA DIFUSIÓ DE LA MÚSICA (Borja Combas):

Durant aquesta dècada hi va haver molts canvis a la música, ja que aquesta anava evolucionant. Tot i això, a part de les noves tendències que apareixien, també es feien revivals d'estils de música ja passada de moda. Llavors, la difusió de la música va arribar a un màxim històric: el comerç de música va arribar a ser milionari, dominat per discogràfiques multinacionals. En aquells temps, s'havien d'aguantar les crítiques del públic si volies ser una estrella de la música. També es comença a fer més publicitat de la música, i es comença a desenvolupar el videoclip. Però arriba Internet, cosa que dificulta la venda de discos, perquè a través d'Internet la gent es podia descarregar les cançons gratis. 
Una botiga de discos:

ELS INICIS DEL ROCK DUR (Silvia Guixà):

Durant els anys 70 alguns grups van començar a desenvolupar el "rock dur", un estil proper a les arrels del blues. L'element principal és el so gruixut i dens de la guitarra elèctrica, gràcies a un distorsionador. Aquesta guitarra va acompanyada d'un baix i una bateria, amplificats fins al volum màxim. Aquest estil normalment va acompanyat d'una estètica característica: cabells llargs, roba de cuir, caçadores amb claus, texans cenyits...etc. 
A partir del rock dur han aparegut  derivacions com el heavy metal, l'speed metal, el trash; en els quals han destacats grups com Iron Maiden, Kiss, AC/DC...
Algunes de les cançons més emblemàtiques de la música popular pertanyien a aquest gènere: Stairway to Heaven, de Led Zeppelin, al 1971, i Smoke on the Water, de Deep Purple, al 1972.

LES FUSIONS DEL ROCK (Silvia Guixà): 

Durant els anys 70 es va intentar fusionar el rock amb altres estils musicals com la música clàssica, el jazz, la música electrònica...Això va donar lloc a altres corrents com el rock llatí, el jazz-rock, el rock simfònic, el rock progressiu, el glam-rock, el techno-rock, etc.
També va néixer un nou estil als barris pobres de Jamaica, el reggae, que és una combinació de ritmes jamaicans i soul americà. Un representant molt important d'aquest estil és Bob Marley: va deixar la seva empremta no tan sols en el reggae, sinó en la música electrònica, el punk i el hip-hop.
Bob Marley:

APARICIÓ I EVOLUCIÓ DE LA MÚSICA DISCO (Andrea Bagan):

Pels volts de 1970 apareix un estil de música completament diferent del rock, que prové d’estils afroamericans com el soul i el funk: la música disco. La paraula disco ve de discoteca. Una de les característiques d’aquest estil és el ritme, ja que ha de ser ballada.

Amb aquest estil també apareixen els discjòqueis i els plats paral·lels. Els primers eren necessaris per a posar els discos de vinil (que havien substituït la música en directe a les discotques) i per a punxar cançons. Els plats paral·lels es van idear precisament per a enllaçar una cançó amb una altra.

Dos dels autors que van aconseguir que quasi totes les seves cançons fossin número 1 a les llistes i que sonessin a moltes emissores de ràdio van ser Gloria Gaynor i ABBA.
Dancing Queen, ABBA, 1976:

LA CULTURA DE CARRER: EL HIP-HOP (Andrea Bagan):

Quan parlem de hip-hop ens referim, més que a un estil de música, a una cultura de carrer creada pels joves llatinoamericans i negres dels barris marginals de Nova York als anys setanta. La manera de vestir associada al hip-hop és col·locar-se una gorra de beisbol del revés, portar roba ampla i vambes de bàsquet. El hip-hop té cinc branques:

-Rap: és una recitació rítmica sobre una base musical, és a dir, que el rapper parla en versos mentre sona música de fons. El text normalment és preparat, però en les batalles es pot improvitzar.

-Dee-jaying: es fan servir els dos plats giradiscs per produir l’scratch, que serveix per crear efectes rítmics.

-Graffiti: es pinta i s’escriu a les parets amb esprais

-Breakdance: ball amb acrobàcies, girs sobre una part del cos

-Beatboxing: s’imiten els sons de la bateria amb la boca i un micròfon.

L'èstètica del hip-hop:

Els anys 60

ELS MACROFESTIVALS (Silvia Guixà):

Encara que en anys anteriors ja s'havien organitzat grans concentracions de música, les dels anys seixanta, conegudes com a macrofestivals, representaven la cultura juvenil del moment. Alguns d'aquests macrofestivals van ser molt importants, com el concert a Altamont, el festival de Louisville, Woodstock Music and Art Festival (el més important de tots, que va consistir en tres dies de música ininterrumpuda), Atlanta pop Festival (festival que va provocar que es prohibissin durant un temps els festivals a l'aire lliure) i el festival de Newport.
Gràcies a aquests macrofestivals es van donar a conèixer cantants i guitarristes com Jimi Hendrix i Janis Joplin, o grups com Cream i Crosby, Stills o Nash & Young.

EL ROCK A EUROPA DURANT ELS ANYS 60 (Borja Combas):

Els dos estils de rock (blanc i negre) van arribar i es van difondre ràpidament a Europa, especialment a Anglaterra. Durant aquesta dècada van aparèixer dos dels grups més importants del món de la música popular urbana: The Beatles (amb estil blanc) i The Rolling Stones (amb estil negre).
Les cançons de The Beatles van ser molt populars arreu del món. La seva música era l'anomenat so Liverpool, una amplificació moderada del rock'n'roll. Ells utilitzaven la cada més amable del rock'n'roll. El grup estava format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Va ser el grup de música amb més èxits i vendes de discos de la història de la música popular. Les seves aportacions innovadores van ajudar a descobrir noves estrelles en anys posteriors.
The Beatles:

The Rolling Stones va iniciar la seva trajectòria amb una actitud provocadora i incomformista que han mantingut sempre. Van arribar a ser una de les bandes més solitàries del rock. El grup es va formar el 1962, quan ells encara anaven a l'escola, i encara segueixen en actiu. El seu estil de música ha estat influenciat per la música nord-americana, especialment el del blues i el rock'n'roll. Ells van fusionar aquests dos estils en un estil basat en la guitarra i el Hard Rock. 

The Rolling Stones:

EL ROCK A L'ESTAT ESPANYOL ALS ANYS 60 (Borja Combas):

El rock va arribar més tard que a la resta d'Europa, però a finals dels anys 50 comencen a aparèixer els primers grups, com Los Estudiantes. No obstant, els autèntic pioners del rock a Espanya van ser El Dúo Dinámico. Més tard van aparèixer més grups. 

En aquesta dècada i la dels 70, els músics vivien de les vendes dels seus discs, que en aquella època es compraven molt, ja que la música s'havia fet molt popular a Espanya, i era tan bona com la de la resta d'Europa.

Com hem dit abans, El Dúo Dinámico va ser un dels grups més populars no solament a Espanya, sinó també a Amèrica Llatina. Aquest grup va néixer a Barcelona a finals dels 50, i va participar en festivals de música repartits per tota Espanya, a més, van aconseguir diversos premis, com el del Festival de la Cançó de la Mediterrània. També van guanyar el festival d'Eurovisió el 1968; era la primera vegada que Espanya hi guanyava.

El Dúo Dinámico:

Els anys 50

EL NAIXEMENT DEL ROCK'N'ROLL (Silvia Guixà):

Als Estats Units la joventut nord-americana es va revelar contra la generació anterior. La música dels blancs i la dels negres estava molt separada i tenia característiques completament diferents: mentre la negra era vitalista i rítmica, la blanca era tradicional. Tot i això, els blancs escoltaven la música dels negres per la ràdio, i això va fer que les discogràfiques comencessin a produir unes noves versions, els "covers", que eren cançons de negres cantades per blancs.

La influència dels músics blancs a través del country i l'aparició de la guitarra elèctrica donaria pas a un nou gènere: el rythm 'n' blues, pare del rock'n'roll. Alan Freed, un discjòquei de Cleveland, va ser el primer en difondre la música de les grans figures del rythm 'n' blues, ja fos per la ràdio o en concerts públics anomenats Moondog's Rock 'n' Roll Party (d'aquí en va sortir el nom). El grup de The Comets va aconseguir el primer èxit d'aquest nou estil.

L'arribada del rock'n'roll va multiplicar les vendes de discos i va augmentar el mercat musical. Aviat van sorgir dues tendències:

-El rock'n'roll blanc, del qual alguns artistes reconeguts van ser Elvis Presley, Buddy Holly, Eddie Cochran, Jerry Lee Lewis, Gene Vicent, Carl Perkins...etc.

-El rock'n'roll negre, del qual alguns artistes importants van ser Chuck Berry i Little Richard.

El 1954, Leo Fender va crear la guitarra elèctrica més venuda i copiada de la història: la Fender Stratocaster. 

A principis dels seixanta, molts artistes van desaparèixer, ja fos per la pressió de les expectatives comercials, els excessos, o es retiren. Els seus successors no tenen el mateix èxit que ells, i apareixen ritmes nous que intenten substituir el rock'n'roll, però la majoria van ser oblidats, com el twist.


LA NOVA CANÇÓ (Ramon Vendrell):

Als Països Catalans, contemporàniament, amb el fenomen del rock i de la cançó pop, sorgí un gènere nou -diferenciat del cant coral, del cuplet i de les cançons de muntanya-, de clares arrels franceses -Brassens, Montand, Brel, etc- i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d’uns pressupòssits ètics de caire democràtic, l’anomenada Nova Cançó.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-60, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals el 1956 compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes.

http://www.youtube.com/watch?v=JEpKnkhTj-0&list=PLE3435D261FF5F67F

Introducció

QUÈ ÉS LA MÚSICA POPULAR URBANA? (Ramon Vendrell)

La música que escoltem ens fa sentir diferents: ens identifiquem amb ella, forma part de la nostra ideologia i de com ens mostrem als altres: l'estil de roba, els piercings, el pentinat, etc. La música és un producte, i s'ha de publicitar, per vendre's i poder ser comprada. La indústria discogràfica és la que s'encarrega de crear la necessitat de tenir una música amb la qual identificar-se. La música es difon ràpidament per tot el món gràcies als mitjans de comunicació de masses com la ràdio, la televisió o Internet. Però la música també passa de moda. I és que des del principi, la música popular ha estat lligada a les noves tecnologies: primer els discos de vinil, més tard als walkman, als mp3...etc. Ara es busquen instruments folklòrics per fusionar-los amb els electrònics.

Els orígens del pop i el rock:

UN NOU MERCAT MUSICAL (Borja Combas):

Com hem dit abans, la música popular urbana es difon molt ràpidament. Però els gustos de la gent canvia, i els èxits musicals cada cop duren menys. A part d'això, moltes estrelles musicals de fa temps han sigut un bon exemple per a les estrelles actuals. 

Des dels inicis del pop i el rock, un cantant o grup famós deu gran part del seu triomf a productors, discogràfiques, mànagers, arranjadors, locutors de ràdio, discjòqueis, etc. Per triomfar en el món de la música cal saber envoltar-se dels col·laboradors adequats i tenir un bon màrqueting. També, des de fa temps, en els mitjans de comunicació han aparegut programes que pretenen llançar a la fama a persones que volen dedicar-se a la música i convertir-se en cantants de popularitat (Operación Triunfo, El Número Uno, Tu Cara Me Suena, etc.).