Durant aquesta dècada hi va haver molts canvis a la música, ja que aquesta anava evolucionant. Tot i això, a part de les noves tendències que apareixien, també es feien revivals d'estils de música ja passada de moda. Llavors, la difusió de la música va arribar a un màxim històric: el comerç de música va arribar a ser milionari, dominat per discogràfiques multinacionals. En aquells temps, s'havien d'aguantar les crítiques del públic si volies ser una estrella de la música. També es comença a fer més publicitat de la música, i es comença a desenvolupar el videoclip. Però arriba Internet, cosa que dificulta la venda de discos, perquè a través d'Internet la gent es podia descarregar les cançons gratis.
Una botiga de discos:
ELS INICIS DEL ROCK DUR (Silvia Guixà):
Durant els anys 70 alguns grups van començar a desenvolupar el "rock dur", un estil proper a les arrels del blues. L'element principal és el so gruixut i dens de la guitarra elèctrica, gràcies a un distorsionador. Aquesta guitarra va acompanyada d'un baix i una bateria, amplificats fins al volum màxim. Aquest estil normalment va acompanyat d'una estètica característica: cabells llargs, roba de cuir, caçadores amb claus, texans cenyits...etc.
A partir del rock dur han aparegut derivacions com el heavy metal, l'speed metal, el trash; en els quals han destacats grups com Iron Maiden, Kiss, AC/DC...
Algunes de les cançons més emblemàtiques de la música popular pertanyien a aquest gènere: Stairway to Heaven, de Led Zeppelin, al 1971, i Smoke on the Water, de Deep Purple, al 1972.
LES FUSIONS DEL ROCK (Silvia Guixà):
Durant els anys 70 es va intentar fusionar el rock amb altres estils musicals com la música clàssica, el jazz, la música electrònica...Això va donar lloc a altres corrents com el rock llatí, el jazz-rock, el rock simfònic, el rock progressiu, el glam-rock, el techno-rock, etc.
També va néixer un nou estil als barris pobres de Jamaica, el reggae, que és una combinació de ritmes jamaicans i soul americà. Un representant molt important d'aquest estil és Bob Marley: va deixar la seva empremta no tan sols en el reggae, sinó en la música electrònica, el punk i el hip-hop.
Bob Marley:
APARICIÓ I EVOLUCIÓ DE LA MÚSICA DISCO (Andrea Bagan):
Pels volts de 1970 apareix un estil de música completament diferent del rock, que prové d’estils afroamericans com el soul i el funk: la música disco. La paraula disco ve de discoteca. Una de les característiques d’aquest estil és el ritme, ja que ha de ser ballada.
Amb aquest estil també apareixen els discjòqueis i els plats paral·lels. Els primers eren necessaris per a posar els discos de vinil (que havien substituït la música en directe a les discotques) i per a punxar cançons. Els plats paral·lels es van idear precisament per a enllaçar una cançó amb una altra.
Dos dels autors que van aconseguir que quasi totes les seves cançons fossin número 1 a les llistes i que sonessin a moltes emissores de ràdio van ser Gloria Gaynor i ABBA.Dancing Queen, ABBA, 1976:
Quan parlem de hip-hop ens referim, més que a un estil de música, a una cultura de carrer creada pels joves llatinoamericans i negres dels barris marginals de Nova York als anys setanta. La manera de vestir associada al hip-hop és col·locar-se una gorra de beisbol del revés, portar roba ampla i vambes de bàsquet. El hip-hop té cinc branques:
-Rap: és una recitació rítmica sobre una base musical, és a dir, que el rapper parla en versos mentre sona música de fons. El text normalment és preparat, però en les batalles es pot improvitzar.
-Dee-jaying: es fan servir els dos plats giradiscs per produir l’scratch, que serveix per crear efectes rítmics.
-Graffiti: es pinta i s’escriu a les parets amb esprais
-Breakdance: ball amb acrobàcies, girs sobre una part del cos
-Beatboxing: s’imiten els sons de la bateria amb la boca i un micròfon.
L'èstètica del hip-hop:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada